B13_CAP A ON ANEM? | Escriptori Professorat

Cap societat, cap món és immutable. Però, cap a on anem? Un món millor? Una societat més justa? No ho tenim gens clar

El relat.

“M’han robat els meus somnis i la meva infància amb les seves paraules buides. I no obstant això, sóc dels afortunats. La gent està sofrint. La gent s’està morint. Ecosistemes sencers estan col·lapsant. Estem en el començament d’una extinció massiva. I de l’única cosa que poden parlar és de diners i contes de fades de creixement econòmic etern. Com s’atreveixen?” .

Són paraules de Greta Thunberg, en la cimera de l’ONU sobre el clima de novembre del 2019.

Aquestes paraules de la jove activista sueca són un bon exemple de com tots pensem que estem lluny d’imaginar-nos un món futur on predominin ideals com la pau, el respecte a la llibertat, la dignitat, la igualtat i la solidaritat. En el món propugnat per les utopies tots aquells fenòmens que inciten a la violència, a l’afany de poder i als conflictes entre Estats, que sovint porten a la guerra, no existirien. Així doncs, es tracta de comunitats on tothom seria lliure de decidir i d’actuar per si mateix, un món on mai podrà trencar-se la igualtat entre éssers humans i on tothom podria ser feliç. Estem lluny d’anar cap a la utopia. Curiosament, el terme s’ha popularitzat en usos comercials i publicitaris. Porten el nom d’Utopia com a reclam multitud d’establiments públics, com cafeteries, restaurants, joieries, discoteques, urbanitzacions, espais de coworking i fins i tot algun sex-shop. Com tantes altres coses, també la idea d’utopia s’ha mercantilitzat i s’ha pretès buidar de qualsevol sentit crític contra l’ordre establert, amb el qual ara col·labora involuntàriament a través d’aquests usos consumistes.

En sentit contrari, molta gent creu que la distopia ha començat… D’aquest panorama, en què les utopies semblen no tenir ja cap lloc, en són una mostra fenòmens com l’èxit editorial -també cinematogràfic i televisiu- del gènere distòpic que, amagat en l’àmbit del fantàstic i la ciència-ficció, amenitza l’oci de les masses amb escenaris aterridors sobre el que podria portar el futur: catàstrofes climàtiques, poders totalitaris, desigualtats punyents i violències que ens recorden que no hi ha res a esperar.

Però, la distopia de qui? Quin escriptor va imaginar millor aquest moment de turbulència i disfunció? Les majors contribucions a la tradició d’aquesta ficció són dues obres mestres del segle XX, de les que ja hem parlat a l’ESO, i que totes dues van ser les més venudes en el seu moment i fins ara: ‘Un Món Feliç’ d’Aldous Huxley publicada el 1932 i ‘1984’ de George Orwell que ho va ser el 1949.

Les dues distopies tenen molts detalls en comú. Les dues van predir un futur definit per armes de destrucció massiva, biològiques i químiques en el cas de Huxley, i guerra nuclear en el cas d’Orwell. Van coincidir pel que fa al perill de l’estratificació social, on la humanitat es dividiria en categories determinades per l’enginyeria biològica i el condicionament psicològic (Huxley) o la classe tradicional combinada amb els sistemes de lleialtat totalitària (Orwell).

Orwell temia els censors de llibres. Huxley temia que no hi hagués motius per a la censura, perquè no hi hauria ningú disposat a llegir llibres. Orwell temia que ens privessin de la informació. Huxley, que ens en donessin tanta que quedaríem reduïts a la passivitat i a l’egoisme. Orwell temia que ens ocultarien la veritat. Huxley pensava que aquesta veritat quedaria sumida en un mar d’irrellevància. Orwell temia una cultura captiva. Huxley, una cultura banal.

Parlem més del viatge en vaixell de Greta Thunberg per assistir al COP25 celebrat a Madrid a finals del 2019 que no del fracàs de la reunió. Les sigles COP procedeixen de l’anglès Conference of the Parties (Conferència de les Parts). Fan referència als països o parts que han subscrit la Convenció Marc de Nacions Unides contra el Canvi Climàtic i la xifra que acompanya a les sigles COP consigna el nombre de la reunió.

Nosaltres sí que parlarem del canvi climàtic, dels UN’s Sustainable Development Goals, d’Ecologia i sostenibilitat i de l’anomenada petjada ecològica (l’impacte de l’activitat humana sobre el medi).

L’1 de gener de 2020 va entrar en funcionament la Zona de Baixes Emissions Rondes Barcelona (es tracta d’una àrea protegida de més de 95 km2 per on no poden circular els vehicles que no disposen del distintiu ambiental apropiat i que pretén millorar l’aire de la ciutat). Parlarem de tot el que representa el petroli, de les gasolines a tots els productes produïts a partir de derivats del petroli. L’espai urbà es defineix per la gran quantitat de desplaçaments i, en la majoria d’aquests desplaçaments, hi trobarem un motor, que transmetrà el moviment a un eix, una roda o… En parlarem, així com d’un tema cabdal per definir cap a on anem: la millora de la seguretat viària, on l’excés de velocitat és el primer factor de risc en els accidents de trànsit. Esperem que tot plegat no sigui d’aquelles mesures que al cap de poc temps són obsoletes, ja no serveixen. A vegades cal mirar enrere per fixar-nos en exemples de com es van fer les coses per projectar millor el futur, saber d’on venim per dissenyar cap a on anem. Per exemple, el disseny de l’urbanisme de la Roma clàssica i les seves obres d’enginyeria no van ser igualades per occident fins més de mil anys després de la caiguda de l’imperi romà. I si ens posem a dissenyar, anem cap a un sistema únic de representació?

En el seu Món feliç, Huxley escriurà: “Un òvul, un embrió, un adult: la normalitat. Però un ou bokanovskificat, prolifera, es divideix. Produeix de vuit a noranta-sis brots, i cada brot es convertirà en un embrió perfectament construït, i cada embrió en un adult. Hom produïa, doncs, noranta-sis éssers humans on abans només se’n produïa un. Progrés”. Ens està parlant d’enginyeria genètica. Cap a on anem en aquest camp? Parlarem del cicle vital, del cicle cel·lular, de les cèl·lules mares…

És habitual sentir que ens trobem vivint en ple 1984 de George Orwell. Des que sortís a la llum que el govern nord-americà (i la gran majoria de governs) espia a milions de ciutadans a través de les seves trucades o de les seves xarxes socials , les comparacions amb el Gran Germà d’Orwell són inevitables. Més que mai, és necessari parlar de política, de ciutadania, de democràcia… I la discussió sobre aquests temes no és nova, era tema de reflexió pels filòsofs a la Grècia i Roma clàssiques. Per cert, rex (rei), princep (príncep), civitas (ciutadania), plebs (poble/gent)… són paraules llatines de la tercera declinació que treballarem en aquesta situació.

Thunberg ens parla de “contes de fades de creixement econòmic etern” i Orwell va dir, “miri a on miri, el món es dirigeix cap a economies que no tenen organització democràtica i tendeixen a establir el seu propi sistema de castes”. A què ens referim quan parlem de models de creixement? En aquesta situació aprendrem sobre dos aspectes bàsics del futur econòmic: la legislació laboral i l’organització de la producció.

El 1985 el sociòleg nord-americà, Neil Postman va escriure el llibre “Divertint-nos fins a morir”, un assaig sobre la possible vigència actual del “1984” d’Orwell. En la introducció del llibre, Postman afirma que el món actual s’assembla més al món feliç de Huxley que a la distopia plantejada per Orwell a “1984”. Davant d’un futur de governs totalitaris i d’estats policials que coarten les llibertats individuals, censuren la informació, oculten la veritat i amenacen amb càstigs que estan presents a l’obra d’Orwell, estem en un món on els ciutadans han sacrificat voluntàriament els seus drets, han perdut l’interès per la informació o per la veritat i s’han lliurat a una cultura trivial i obsessionada amb el plaer, com ens presenta Huxley. I un exemple excel·lent és l’esport professional com espectacle. Però, sent una mica positius, també en podem treure alguna bona idea. Així, a partir del paper de la nutrició i el descans a l’esport d’alta competició, podem plantejar com la nutrició ha d’ajudar a millorar l’estat de salut de les persones.

I per poder-ho explicar, caldrà conèixer com funciona el text discursiu. I, no ens podem oblidar del més bàsic, l’ortografia i les seves regles, i cap a on va (per exemple, se simplificarà com propugnava ja el 1916 la intel·lectual Agustina González?).

Cap a on anem? Orwell o Huxley, qui creieu que tenia raó? Pot ser, el nostre món és un híbrid entre les dues distopies, ja que estem davant de dos punts de vista complementaris? Sigui com sigui, podem pensar que estem tots d’acord que aquest món cal canviar-lo… Està a les vostres mans. I, per poder-ho fer, en aquesta situació d’aprenentatge volem que analitzeu cap a on anem, per, com diu Kabua, una associació que algunes de vosaltres coneixeu prou bé, ajudar-vos a potenciar el vostre apoderament com a agents transformadors de la vostra/la nostra realitat.